Tag Archives: Pensaments

Bon dia.

Una busca acaba d’entrar-me a l’ull esquerro, la molèstia es insuportable, la sensació es de tindre un grapat de figues de pala omplint tota la existència que en rodeja.

Per fi, toca, ja se’n ha fer la ma, hi ha que vorer una cosa tant insignificant i la causa de tots els mals del món s’han reproduït en un instant, maleït vent de ponent eixut i fred, incordi desestabilitzador.

De totes maneres renegar de tal vent, no paliarà la insuportable contaminació d’anys i segles, necessitem eixe vent que pentine i desparasite el nostre paradís cavallonat acaronant a la mar.

Cabellera martafellada, rulls negres metal·litzats, espurneja  la tènue llum del sol vidriós sobre les pedres blaves mullades, verd viridiana, glauques oliveres, pins erts en l’ombria empinada.

Net, menut i nirviós trànsit d’un nuvol que cluca l’ull darrere d’un morro llomat, serres que dibuixen línies caòtiques incertes, gramàtica  d’una llengua desconeguda ininterpretable, òbric la finestra un glop d’aire espès net i renadiu, en descobreix, que tot és una vigília, que tot era imaginat, un nou matí desperta i em porta la realitat del teu cós nu, ple de paisatges eterns, rodons suaus, un café calent deixa caure lleument un xafogós estel, i jo decididament et done un bes, i em faig invisible acaronant els  paisatges del teu cós nu.Imatge

Intempus.

Volen espurnes de les llars, trajectòria erràtica, fum blau que es difumina en l’espai, nit blava plena d’estels, lluna que minva, música que llunyana ningú escolta.
Aventures incertes, llocs inexplorats, gent que brama per que acaba l’any, gent que brama de fam, gent que viu l’oblit, temps sexagesimal, necessari per a calcular el benefici d’allò material, espais de països artificials, trista esperança, d’allò que temps perdre…i de sobte et ve el batec poregós, d’un cor, dels cors, de tot un cor, mires i veus uns ulls, la flam espurneja, la taula esta parada, la llar crema la llenya morta d’un arbre antic, el fum puja calent per la xemeneia, i les espurnes tornen a difuminar-se en l’espai infinit del cel nocturn, roda la roda del temps, i la nit passa, les nits passaran, em donaràs la ma, i tots dos junts, anirem cap a l’aventura, aferrats de la ma en la vida, sempre dispostos a lluitar, a créixer evolucionant, cap drac , cap cabòria incerta i cap mal ombra ens farà perdre l’objectiu de la vida en llibertat.

Sempre, en qualsevol racó dels records existeix eixe minúscul i incert regust a haver viscut totes les vides, tantes vides, i més enllà encara hi ha més camí que recórrer, batega el cor amb revolta maror, d’un camí incert, que més encoratjador, que allò que encara no has assaborit, la nit freda del darrer any, es precipita incòlume cap als teus pits, i el bosquim dorm,als obacs de les serres de pedra blava, m’aferre a la teva ma i camine subtilment cap a l’estança càlida on roman la llar, que crema l’arbre mort, amb flaire de les flor i fulles que ja han passat, altres anys, altres dies , altres vides.

Xucla càlidament el foc ascendent precipitan-se novament cap al cel de la nit estrellada, les espurnes tremoloses, incertes…fum…nit…camí infinit.Imatge