Mditerrània II

Avui tinc la tanda de rec en l’horta, mentre espere girar L’aigua per la fillola que permetrà arremullar l’aixeragada terra clevillada del bancal abandonat durant massa temps a la seva sort natural.
A l’altra part del barranc, en l’obac, els pins es mantenen erts com gegants guerrers, el llebeig ja no tardarà massa en vindre a despentinar-los, a alleugerar-los del brau sol inclement.
Certament avui el sol bada les pedres, l’aridesa es fa palesa ja per damunt les llomes de la serra, L’herbam comença a agostar-se, els insectes brunzen molt ràpids, be alguns més be lents, l’aire comença a escalfar-se i puja des de terra un perfum fugitiu de timonet, visualitze de sobte la fona d’espart que tinc penjada en la creuera del taronger, de classe des-catalogada, però de fruits saborosos, sense pedregui, sense nom, apàtrida a la fi, com jo.

De sobte, és fa sentir la presència del llebeig, puja lentament sense avisar, porta el confortador i fresquívol flaire de la mar, com sempre no massa llunyana, i amb ganes de remuntar les ribes dels barrancs fins arribar als soms de les contrades que m’envolten, agafe la fona, en col·loque en la carena del bancal en sento un guerrer, colpeja la meva cara la brisa, recordo als milers de braços que varen fer aquestes bancalades desafiant la gravetat i la pendent, m’enlaire i ja en-ve al cap Estrabó, definint als pobladors de les veïnes illes com usaven la fona, d’ells diu : “Eren de sentiments pacífics, (però) la defensa de la seva cobejada riquesa n’ha fet els foners més famosos […]. En el combat es presenten sense cenyir, amb l’escut de pell de cabra en una mà i en l’altra una llança endurida al foc, molt rarament proveïda d’una menuda punta de ferro. Al cap porten tres fones de jonc negre, de cerres o de nervis; una llarga , altra curta i altra mitjana, cadascuna per a un llançament en concret. Des de menuts son ensinistrats en el maneig de la fona, i no reben el pa sinó han encertat el tir abans.”

Jo certament al davant no tinc a cap conqueridor romà que combatre, encara que, sí la versemblança puga ser atrevida, el que protegien els guerrers baleàrics, senzillament eren unes cabres i una horta abundosa, desdenyant l’or i altres riqueses per evitar enemics àvids d’eixos metalls envilidors…llance la pedra amb la fona recorde com amb la seva paràbola cerca objectiu incert, viatge mentalment amb la pedra desafiant la gravetat, xiuletja, brunz en l’aire, no te diana certa, objectiu final, mor amb estrèpit dintre dels esbarzera’ls, un crit en retorna del món de la recreació fantàstica, és el veí de l’hort de dalt, l’aigua baixa riallera per la fillola, de cap, precipitada, impetuosa cap la regadora de terra, de la mateixa terra, que  possiblement protegien els avantpassats dels invasors forànis desitjosos de grans tresors, i quin desengany no era or, no pedres precioses, tan sols, un grapat de terra subjecte amb un bon munt de pedres, eixe era, eixe és el gran tresor, el lligam que ens uneix amb la terra, que ens sustenta i alimenta, ànima i cos.

Ja comença a escampar l’aigua els seu fecund mantell humit sobre la terra eixuta, que ben prompte donarà el fruït, el tresor desitjat…allà al fons el Puig Campana, grata el cel, alçat en gegant guerrer de pedra, vigila els vents que venen per la mar, el mire i en sento segur, ell roman impassible, ell sap que jo en sento un guerrer, com els d’abans, i el tresor sempre és el mateix, penge la fona, l’hort comença a prendre forma,  les taülles s’oplen a gom d’aigua, no caldrà que encerte bona collita, per menjar  com abans,  ara menjaré igual, però amb el sabor del que he fet amb les meves mans.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s