Es difícil des de la postura d’un humil apicultor, que es el que sóc de moment, i es el que sustenta – malauradament afectat com no per la crisi- la meva projecció de creixement personal en aquesta carrera de dret, sí be ja se més ho menys com s’organitzen les abelles, un bon dia en vaig interessar de com s’organitzem nosaltres, les societats, es a dir nosaltres entre nosaltres, no m’agrada fer valoracions i transpolaritzar la organització de les colònies d’insectes -abelles-, i comparar, però es inevitable, veig la nostra conjuntura actual en Europa, com la d’un colmener que sols s’ ha preocupat de treure tota la mel -reserves econòmiques- dels seus ruscos sense la previsió de la sostenibilitat de les seves colònies -Estats membres- en un futur, no haver valorat la eventualitat de les floracions- inestabilitats dels mercats-, i doncs ací estem, amb els ruscos buits i sense mel per poder mantindre la població en condicions.

Per a finalitzar pense que com a dia de reflexió no estaria malament llegir aquest article del Pais d’avui, el veig bastant aclaridor, o al menys així meu fa entendre ami personalment.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/sentido/tiene/votar/elpepuespcat/20111119elpcat_6/Tes

Salutacions.

La República Independent del Bolillo , no ha perdut un amic, sols ha mort. Ha sigut traspassat, no podem dir que l’hem perdut sols ja no tindrem la seva companyia.

La vida segueix el seu camí impassible, implacable, i a mesura que ens fem grans, inexorablement es perden amics, no mai es pots acostumar, encara que siga Llei de vida, sí, injusta quan el trajecte acaba abans del viatge, sobtadament. A mesura que et fas gran, d’una manera inexorable vas perdent algun amic. Mai et pots acostumar, saps que es llei de vida, saps que la mort, la Gran Amiga, La Parca, ens espera a tots a cada volta del camí, es igual, el que fages sempre ve de nou. S’ha mort un amic de la infància.Ja no ens vorem per especular sobre qualsevol dubte seriós o tonteria, es igual, ell i jo sabíem que hi érem, sense interés, sense obligació, ahí estàvem.

Però, ens queden els records i aquests, mentres permaneixen , l’amic no es mort del tot. Viu dintre nostre, en el record,recordem els seus gestos, el seu caràcter dissimulat, la seva disposició a no ofendre, sense contrapartida.
Adéu Pelu…nosaltres desapareixem però vivim en el record, les serres romandran, el seu ritme és altre, elles son un bell desordre natural on habitem temporalemnt, nosaltres som mig animal i mig Déu, l’animal torna a la terra, el Déu, es difumina en el blau del cel de setembre.
Salut i República.

en la República Independent del Bolillo cal una necessària i impecable organització i una administració racional de forces eficientment disponibles: ” arros, bajoques, bacallar, carn del temps, i un bon foc

En altres paraules disciplina: necessaria per poder cuinar, amb perfecta precisió.

La disciplina es obvi que s’aconsegueix amb una perseveració, bé siga amb un cúmul d’errors o frustracions, però sempre amb la fluïdesa del pas del temps i de la disposició epicúria del moment experimental de la vida personal i intransferible, ja que Déu, creació, vida, és una manifestació d’alegria i llum, o un bon ví, tot el demés forma part del fem del substrat negatiu, del caos quàntic i exponencial fractal…tot una metafísica musical, que insistint és converteix en un ordre perfecte .

Es obvi doncs que per tot això existisca una personalitat forta, una gran personalitat, que dirigisca i guie, unifique l’energia de tots, resumint una especie de director d’orquestra: per a que tot ingredient armonitze.

Si be doncs una vegada aconseguit l’èxit, és necessari no abandonar-se a la soberbia i suficiència, ni voltarse injust i intolerant, ja que la força neix amb generositat, treient aflorant les nostres posibilitats ocultes, sempre amb conducta sàbia…però en la República som valencians d ‘una suposta i ben entesa nacionalitat catalana, que ho solucionem tot amb una bona paella, això  sí amb l’arròs sofregit primer, que al que li agrade el bon arròs en paella…sempre ho tindra en compte, si el seu paladar és esquisit, que la  bona paella te l’arròs primer sofregit… no bullit.

Mahatma Gandhi

Cuida tus pensamientos
porque se volverán palabras.

Cuida tus palabras
porque se transformarán en actos.

Cuida tus actos
porque se harán costumbre.

Cuida tus costumbres
porque forjarán tu carácter.

Cuida tu carácter
porque formará tu destino.

y tu destino, será tu vida.

La sensació avui es d’estar rodejats de gent de poc valor, que s’impacienta i inquieta, que trama contra nosaltres, mentre nosaltres s’enfonsem ells prosperen. Es un moment de triomf de la mediocritat, que ha conquerit als febles i els arrastra. La desconfiança és la regina, desunió d’esperits, confusió.
El mediocre, l’incapaç, els pitjors, emboliquen, fan i desfan al seu plaer…els millors no poden col·laborar amb ells ja que els seus fonaments no són els correctes, i tot i això no permeten ser apartats, ni tan sols cedeixen davant les adulacions, d’unes perspectives més brillants; senzillament es retiren amb la consciència tranquil·la i romanen silenciosos.

Ni tan sols hi ha avantatges per a la honestedat, els bons temps se’n van, abatiment sobre la terra, els cel no acompanya, en els interiors regna el negatiu, en el exterior l’horitzó positiu…l’aroma del café retorna poc a poc el dia estiuenc al seu lloc, en La Vila els Berberiscos intenten fer comprendre al cristians, però no sé sí el “nardo” serà suficient amb els seus efectes enaltidors i embrutidors per a aconseguir l’equilibri.

Després d’aquesta fantàstica noticia, tindre que canviar el comput de l’era del blog, este tio no en fa una bona…be canviarem “lo d’era Camps, i espere no tindre que posar era Rita, la Barberà, la valenciana, la de tota la vida…mira que sí el mal dels valencians, són els valencians de “tota la vida”, ja seria “manda güevos!! Senyor Trillo.

Lluna plena , plana, pins en la nit de cabellera espesa

tu estas ahí, permanent  sobre la terra fosca , jo ja no tinc por,

baixa la tramuntana dels cims lleugera i fresca

no queda rés ja , que impedisca el nostre amor,

la nostra batalla de continuada passió , frec de vida

rierols tímids corren pel boscam de joncs, i jo dessitge el mos del bes en la fruïta madura,

Jaure en el llit del riu, al caliu del teu cos.

Dia de vent terral, pase una estona llegint un article de fa uns dies en la  premsa  en la Vanguardia , el senyor Rubalcaba, uns dels de classe dominant en la bicefàlia partidista de govern, que controla els territoris Ibèrics, entre d’ells la República del Bolillo, ara se li ompli la boca amb soflames de canvis en el sistema electoral per a igualar-se amb Alemanya, novament tenim que suportar la injusta paraula de boca dels polítics, paraules sense fons, buides sense efecte jurídic, com sempre, paraules i més paraules, per poder comerciar amb el gran “banc” electoral, que pastura en la ignorància sense saber que seran anorreats pels grans depredadors polítics…sí no és massa exagerat ni per efectes de la calitja estiuenca,l’art 137  La Magna Carta que ens permet interpretar i aplicar llibertats, deures i obligacions, no permet un sistema electoral com el que proposa aquesta senyor, a no ser que siga reformada, sinó en la seva totalitat , en una gran mesura que propose una distribució del territori que comprén i delimita el redactat i escrit en el document constitucional, que vulguem o no, per a uns sagrada, per a altres , santa sanctorum, per a altres opus domini, o per a altres imperatiu legal, es el que de moment ens protegeix i mantén un Estat de Dret, que regula,organitza i disposa la convivència entre els ciutadans.

Ara clar sí suposadament el poder rau en el poble Sobirà tenim un problema, que es diu “partitocràcia”, efecte que fa que el partits polítics siguen una mena d’espècie d’empresa privada amb dret de “pernada”, o el que és el mateix subvencionada per l’Estat, i que és premiada quant més vots obté en els comicis, i de pas governarà o no, però Ja te part del seu ingrés cobert, i sí li cal efectiu instantani recorrerà a les banques privades, amb crèdits a costa dels inversors privats i dels ciutadans que tenen que votar, en definitiva mai juguen amb capital propi, aquesta distinció actualment no es pot fer entre un partit i altre, tots juguen a la mateixa, mals temps corren per al poble.

De les fundacions ja parlarem en altra ocasió, en definitiva reitere actualment el discurs de tots els partits , són soflames per mantindre la empresa, paraules disfressades de justícia social, de igualtat, i no sé quantes coses més, que no es sostenen, en han deixat en mans de les grans estructures capitalistes, i avui més que mai, pense sí ser assalariat es un fi del dret dels treballadors o un mal endèmic del capital, ja que un i altre si ho mirem detingudament són inseparables, serà per això que el partits en els seus estatus, no parlen de treballadors? En suma, el capitalisme i el treball assalariat són inseparables. El treball assalariat permet al capitalista crear la plusvàlua i els salaris constitueixen l’únic mitjà pel qual, a través del consum, els capitalistes poden realitzar aqueixa plusvàlua. No hi ha capitalisme sense treball assalariat, i menys es pot pensar-se en un capitalisme puixant amb taxes de desocupació crònica, amb un empobriment creixent de totes les classes treballadores i els jubilats, i perspectives nul·les de treball per als joves com les actuals.

En la República cau la poca nit, el vent terral se’n va cap a la mar…i pense quants segles caldran per aconseguir la Llibertat, que no la independència, per que per a ser independent primer hi ha que ser lliure.

Asia

Homus accidentalis(occidentalis volia dir)

Més ocidentalis, però de l varietat iberica subespècie calandensis.

Esta no podría ser d’altra manera coses dels Alcoians en Nova York

Be com els Alcoians no varen portar Moros a Nova York, jo pose aquest de Moros….definitivament hi ha més coses que ens uneixen que coses que ens separen.